Gràcies Pep!

Hem tornat a néixer!

Gràcies al Pep, hem tornat a sortir de la caixa on la Montse ens tenia guardades des de feia... buf! Ja no recordem ni el temps que fa, oi Nancy rossa?

Si, Nancy pellroja! Es clar, quan la Montse es va fer gran va deixar de jugar amb nosaltres, ens tenia a sobre un prestatge des d'on veiem com anava creixent, com canviava els posters de la seva habitació (dels personatges de la revista Lily als Beatles!) i com passava cada cop menys temps a casa; els estudis, les primeres feines, els “novios”, el cinema, les excursions...

I nosaltres, que havíem passat tantes hores jugant a ser tants personatges ara ens aburríem oblidades fent només de figuretes de fer bonic.

Oh si!, teníem tants vestits que podíem lluir.....,alguns comprats, però d'altres ens els feia la mare de la Montse, que tenia molta traça i ens posava molt guapes, que no era fàcil tenir diners per gastar en els nostres vestits. Així i tot vam arribara tenir un armari blanc de fusta amb un mirall a la porta que teníem curull de vestits de festa, de disfresses, prêt a porter..i fins i tot vam tenir vestit de núvia!

Si, perquè jo, la Nancy pellroja, vaig ser la primera d'arribar. A mi em van comprar a “Cal Victu” on vaig estar envoltada de caixes de betes i fils, d'ampolles de colònia, de cotxets de llauna i altres estris de merceria-jogueteria. I dos anys més tard vas arribar tu, Nancy rossa.. amb el teu vestit de Blancaneus, amb aquella faldilla groga llarga fins als peus i el cosset negre..

Psé, -vaig pensar jo- on s'és vist una Blancaneus rossa, si tothom sap que té els cabells “negres com l'eben”!! Es clar que, he d'admetre que et tenia una mica d'enveja, tan nova, amb aquells cabells tan lluents i aquelles galtes tan rosades.... però des seguida ens vam fer amigues i vam passar molt bones estones jugant i acompanyant a la Montse en les seves fantasies i aventures.

Ui si! Fins i tot vam escapar dels bessons, els terribles Ton i Joan que jugaven a indis amb les altres nines de la Montse i els hi tallaven els cabells i les penjaven de cap per avall a l'estenedor del terrat, pobres! Encara recordo una nina hawaiana que tenia un cabell negre preciós que va acabar rapada i com si hagués tinguts polls!!

Amb això vam tenir sort, gràcies a que la Montse ens va defensar a capa i espasa i els hi va dir que si ens feien res se les veurien amb ella!

Si, però després vam anar a parar a una caixa que hem compartit amb altres nines com la “Swingui” o el “Besitos” i les nines amb vestits tradicionals que el germà gran, el Joe, li anava regalant dels viatges que feia. Si, aquella col·lecció es va anar fent gran i llavors tots els amics i familiars li portaven nines i nosaltres, cada cop més estretes en aquella caixa!

Fins que, un dia, es veu que el Pep li va comentar que buscava joguines i ens va venir a rescatar. Fins i tot van anar al Dau i el seu marit, el Carles li va regalar un vestits nous molt moderns i conjuntats per a nosaltres, però, ai!, es veu que les Nancys que fan ara tenen els peus més grans i les sabates ens venen molt grosses.

Bé, però a part d'això, ara anem molt bufones (fashion, en diuen ara) i tornem a estar molt contentes de fer servei a algú i molt orgulloses de formar part d'una col·lecció de joguines i nines.

antigues.

Gràcies Pep!

Signat:

Nancy Pellroja i Nancy Rossa