La meva cuineta

La meva cuineta era de fusta –de fullola de fusta– blanca i blava. Les portes dels armaris, blaves, eren corredisses. Tenia una finestra damunt de la pica amb els vidres de plàstic transparent, potser amb una insinuació de flors a la base. Les cortines de pics de diferents colors, recollides a cada costat, també eren de plàstic. Els anys seixanta es manifestaven en la cuineta en si i en els utensilis: els pots, les olles i la lletera d’alumini convivien amb els gots de tres o quatre colors d’aquest plàstic transparent que s’esquerda i que imitaven els de duralex que ja hi havia a moltes cases. També hi tenia alguns pebrots, tomàquets i plàtans de plàstic, naturalment.

La cuineta, me la van deixar uns Reis de ja fa molt temps, pocs anys després que la meva mare estrenés cuina nova. La meva estava dins de la seva, sempre parada entre la porta exterior de vidre i la taula que fèiem servir la família per fer els àpats els dies de cada dia. Allà hi tenia el meu racó: arrecerat, amb molt de sol. Alegre. I era moderadament i pacientment feliç.

Posats a recordar, encara em ve l’olor de les llepolies de Reis una mica escalfades pel sol: els pèsols, els grans de cafè, les olives, algunes pedres, el carbó... tot això formava part del rebost de la cuineta durant uns dies. 

No hi vaig voler tenir mai una femta per molt dolça que fos dins dels meus armaris! (Encara ara considero que obsequiar una tifarada de confiteria és insultar la sensibilitat de les criatures... no fa cap gràcia.) De tant en tant trafiquejava amb peles de fruita. Tenia pells de taronja en observació i m’agradava veure com hi creixia la floridura, que després barrejava amb arròs o pasta petita.

Em passava moltes estones amb un coixí als genolls o asseguda en una cadireta netejant amb un drap humit els prestatges i endreçant els armaris. Estava molt orgullosa que la meva cuineta, tot i fer-la servir molt, mai hi va haver cap porta d’armari fora de la guia, mai no es va espatllar res. Jo sabia que tot allò era de fireta i actuava amb prudència. Em preocupava molt trobar el lloc més idoni, el lloc per excel·lència per a cada cosa. Aquest lloc sempre canviava, perquè mai no m’acabava de satisfer cap solució... o només em convencia durant poca estona o dies. Era com si la recerca del mètode em dugués per un llarg periple d’assaig-error. I mentre no trobava una solució convincent, el desordre s’anava fent amo de la pica, dels fogons, dels prestatges...

Mentre per davant meu anaven desfilant les fases d’ordre i desordre recordo que tenia una certa sensació d’inquietud que en llenguatge de paraules podria sonar més o menys així: “Ara jo jugo, però només hi ha això? Què mes hi ha?” La incògnita es resolia amb un: “Aquí hi estic bé; mentre estigui aquí no em passarà res”. Fou el diàleg infantil mantingut entre l’ordre i el desordre que em va afermar en aquell present, i que potser, per l’esforç que hi esmerçava, va fer que la cuineta es guanyés el lloc

–juntament amb la pissarra– de ser la meva joguina preferida.

De gran he besllumat que aquest procés no deixa de ser proper al la recerca d’un llenguatge, en el sentit ampli del terme. Però això ja són figues d’un altre paner.

Roser Tutusaus Corbella